Arcalis i l'inici d'una bonica història d'amor amb el ciclisme

Brian Canty escriu des d'Andorra i reflexiona sobre les curses glorioses que ha acollit aquest petit país muntanyós, des de Jan Ulrich al Tour de 1997 fins a Dan Martin que va destrossar el camp en la cursa d'ahir.

Mireu com Jan Ullrich munta el pelotó de la seva roda a l'etapa 10 del Tour de França de 1997. Mireu-lo marcar el ritme al davant, mireu enrere per veure on és el seu company d'equip de Telekom Bjarne Riis i després destrueix la cosa. Aquest clip es troba entre els meus moments preferits del ciclisme... o va ser fins ahir.

Hi ha hagut una bona simetria en tot aquest cap de setmana passat, estar a Arcalis, Andorra.

És una escalada que encara no he arribat al cim, però he vist un fragment del Tour de França tan sovint que em sento com si el conec més que cap altre.

Tots tenim els nostres clips de ciclisme preferits, però per a mi és l'etapa 10 del Tour de 1997 i en aquest moment Jan Ullrich simplement deixa volar el camp.

Tot el que va prendre per facilitar la seva actuació aquell dia és per a una altra discussió, però tornar-hi ahir per a la novena etapa del Tour 2016 no va ser menys una experiència fascinant i enamorada.

Ullrich i companyia. Hi va recórrer 252 quilòmetres horribles en el camí cap al cim i per a l'aleshores alemany de 23 anys va trigar 7 hores i 46 minuts inhumans.

El vídeo em va agradar, i ho continua, de moltes maneres; aquella cara despreocupada d'Ullrich, aquell cop de pedal gloriós, aquell moment que torna al cotxe de l'equip per rebre la paraula del seu DS per pujar a l'escenari perquè el líder de l'equip Riis està fotut. Va ser màgia.

El grup davanter es va reduir a només un grapat amb Marco Pantani i el favorit francès Richard Virenque entre els que perseguien l'escenari i la general.

També ho van ser Riis i el seu acompanyant Ullrich, aquest últim semblant que estava fora per a un gir de diumenge, tan fàcil va ser l'esforç. Riis, en canvi, estava a mercè del jove pretendent que el podia deixar caure en qualsevol moment.

Hi havia alguna cosa sobre el vídeo, les imatges granulades que he vist infinites vegades a YouTube, els comentaris que he escoltat en almenys quatre idiomes en diversos streams, el teló de fons de fans que cridaven i un sol brillant.

Quan estava en pràctiques a Austràlia l'any 2007, aquesta història d'amor amb el vídeo i Ullrich es va fer especialment intensa perquè amb qui treballava eren ultres d'Ullrich.

Ens quedàvem fins a les 4 de la matinada per veure el Tour, sempre precedit per les cerveses i aquells clips d'Ullrich, el millor dels quals va ser aquell dia màgic a Arcalis.

Aquells amb qui vaig treballar van fer una impressió notable dels comentaristes australians que n'estaven informant en aquell moment i crec que, encara que alguns no estaran d'acord, la meva pròpia suplantació també va ser bastant satisfactòria després d'anys de pràctica.

"És un jove maaaan tan segur... només parla alemany... va tenir una educació dura i aquí està fent trossos el guió del Tour... de camí a Arcalis...".

Si no heu vist el clip, ho hauríeu de fer.

https://www.youtube.com/watch?v=9-B3VSstwVo

De totes maneres, avança ràpidament 19 anys després i és un irlandès que inspira; Dan Martin no s'allunya del pelotó com va fer Ullrich, i gràcies a Déu per això, però no per això menys inspirador.

"L'orgull el condueix fins al final" va ser com el seu seguidor més proper i gran fan ho va dir en un text ahir a la nit.

I no s'equivocava, perquè Dan va baixar als recessos més profunds i foscos del que pot donar i va trobar el suficient per salvar el seu Tour.

Potser no guanyi la carrera de manera directa, però una cosa és certa; si hi ha una manera que Dan Martin ho trobarà.

És un dels molt, molt pocs pilots que s'han allunyat del tren Sky que s'ha tornat tan avorrit i previsible en les curses més importants dels darrers anys.

La Volta A Catalunya 2013 va veure Martin saltar clar a la carretera de Port Aine, i mantenir-se lluny per pujar a l'escenari i als honors generals.

La seva actuació d'ahir va ser com a mínim commovedora i inspiradora per la forma en què va lluitar per quedar-se amb el 'grup Froome' que s'havia reduït a cinc.

Va ser mort i enterrat a falta d'un parell de quilòmetres per al final, era Martin, però va trobar alguna cosa d'algun lloc per tornar-se al grup mentre la pluja va caure a la superfície i els aficionats li van suplicar que es mantingués en contacte amb Froome.

És massa aviat per dir si tornaré a reproduir els comentaris de Carlton Kirby d'aquí a anys...