Escalades en bicicleta de Girona: #2 Els Angels

Els Àngels, sovint anomenats erròniament “Hells Angels” pels nouvinguts gironins (un simple error de pronunciació, no per la seva dificultat... segueix llegint) és la pujada que em va portar a Girona. Cansat de les males rutes d'entrenament al voltant de la meva feina per a les escapades a l'hora de dinar, estava decidit a fer qualsevol feina que tingués un bon viatge a la porta. Així que […]

Curiosament, quan nosaltres (la Louise i jo) ens vam traslladar a Girona, l'endemà era la competició anual de pujada de turons, ho heu endevinat, Els Angels. Forma part del Festival Ciclista de Girona anual que organitzen Bike Breaks, el millor festival de ciclisme que he vist i en el qual m'encanta participar cada any.

La nit abans de la competició vaig pensar que millor mirar la pujada. Louise va tenir rampes molt greus aquella setmana. Foolish me havia reservat un apartament al quart pis sense ascensor i això li havia agreujat les cames. Així que va ser un reconeixement solitari d'una escalada que s'havia de convertir en una part integral de la meva vida.

El primer que em va impactar és que està literalment a 5 minuts del centre de Girona. Ni tan sols vaig haver de parar en un semàfor per arribar-hi. Una queixa comuna dels locals és que no hi ha prou temps per escalfar. De totes maneres, allà estava al capvespre del juny recorrent aquesta bonica pujada boscosa pensant: "Estic al paradís... ah sí, demà una carrera, cal tenir en compte els revolts... i tot això". Algunes coses van sortir a la llum. És raonablement llarg amb només una mica més de 10 km. S'aplana i fins i tot baixa almenys dues vegades. Això és un malson per mantenir una gran potència, però un descans encantador si estàs pujant. Té una mica de tot: llargues rectes, esquemes, trams ocults en arbres i trams oberts amb vista a la serralada. És una experiència realment especial.

Saps que estàs al cim quan veus una gran creu. Si us trobeu fort en aquest punt, podeu fer els 500 m extra fins al Santuari dels Àngels, on podreu gaudir d'unes vistes impressionants de 360 graus.

Va arribar el dia de la pujada. Vaig empènyer a Louise fins a la línia de sortida, només podia pedalar amb una cama. Les nostres esperances que ella guanyés el rellotge elegant (per pagar els nostres primers mesos de lloguer) es van disparar, així que la pressió estava sobre mi. Però no hi havia manera de vèncer aquests nois locals. Una gran excusa per visitar l'home, però, és el meu lloc preferit.

SEMPRE vaig amb força en els TT, sobretot amunt. Però en un curt que no sempre és dolent, depèn del mal que et puguis enterrar dins del teu propi dolor i patiment! Vaig anar tan ràpid com vaig poder, allargar aquells pedals a la cadència més alta que vaig poder mentre empenyia tan fort com podia. No estava mirant cap nombre que tots m'haguessin dit que parés. A la part superior em vaig ensorrar, es podria dir que m'havia esforçat molt per posar-ho així.

Quan em van convocar per al primer lloc no em podia creure les meves orelles. Amb un temps de 22:40 vaig aconseguir assegurar el rellotge. Després de tot, ens quedaríem a Girona.

Girona Ciclisme Els Angels Hill Climb Granfondo

El juny passat va ser la meva tercera competició de Hill Climb. Mai és més fàcil. Tot i que la pujada en si només fa una mitjana de 3%, quan aneu a ple gas, fa molt de mal! He guanyat aquella primera vegada per més d'un minut, ara a les 21:32 (14è a Strava amb una tripulació força prestigiosa). És el meu reclam a la fama, una de les úniques curses que he guanyat i una peça de patiment que m'agrada tornar a visitar cada any per comprovar que encara estic pedalant prou.